Cloud, Escape From the 21st Century i 2073 exploren les distopies i la recerca d’un futur millor

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ha acabat deixant-nos xops de suor i sang. La segona meitat del festival ens ha permès explorar altres trames i motius com els viatges en el temps. Fa temps que el fantàstic vincula els salts en l’espai-temps amb el nostre ús quotidià de diferents dispositius. Més enllà dels dos minuts infinits (2020, Junta Yamaguchi) o Deadstream (2022, Joseph Winter i Vanessa Winter) són un bon exemple d’aquesta tendència, que explora l’impacte de les noves tecnologies en la nostra percepció de l’espai i el temps. És inevitable endinsar-se en les tensions íntimes que generen les diferents pantalles en què vivim immersos i que no deixen de tenir un component addictiu i vampíric, com assenyalava el film Les chambres rouges (2023, Dominique Plante).

Cloud de Kiyoshi Kurosawa té com a punt de partida aquesta generació de dopamina inherent en l’ús de xarxes, tot i que el seu thriller se centra en les plataformes de revenda. Yoshii (Masaki Suda) guanya diners comprant lots de mercaderies a baix cost per revendre’ls i obtenir beneficis exorbitants. El film arrenca amb una escena en la qual el protagonista pressiona un enginyer perquè li vengui instrumental mèdic a preu de cost; instrumental que vendrà multiplicant el preu de forma obscena. El més inquietant no és la violència psicològica que exposa, inherent al capitalisme, sinó la intimitat del personatge: ell davant la pantalla relaxat a mesura que els dispositius en venda actualitzen el seu estat a “venut”. Però aquesta satisfacció és momentània, necessita planejar el següent pas per obtenir-ne més. Yoshii entra en una espiral de reforç intermitent mentre la frustració que genera truca a la seva porta en forma de clients i proveïdors emprenyats. El film de Kurosawa anticipa un món infernal al qual els seus personatges es precipiten a càmera lenta, ja des de la primera escena; un món on cada clic del ratolí ens acosta a les fantasies que emmagatzemem al núvol de l’ordinador (metàfora dels nostres desitjos més íntims), però també a l’horror i a la destrucció.

Si Cloud ens situa davant l’abisme inevitable dels monstres que produeix el capitalisme, Escape From the 21st Century de Li Yang ofereix la possibilitat de redempció. Els tres joves protagonistes viuen el 1999, però després d’estar exposats a substàncies químiques desenvolupen la facultat de viatjar en el temps cada cop que esternuden. Així s’encarnen en els seus jo distòpics del 2019, enfrontant les seves vides adultes i tots els actes que els han dut fins allà. La proposta pot evocar pel·lícules com Tot a la vegada a tot arreu (2022, Daniel Kwan i Daniel Scheinert), però visualment és més accelerada. Escape From the 21st Century compta amb un remolí de plans amb talls ràpids, en els quals s’alternen efectes de dibuixos animats i dispositius digitals. La referència directa al videojoc Street Fighter també impacta en l’estructura narrativa del film: els protagonistes lluitaran per millorar el futur canviant el passat i, per tant, cada salt temporal tindrà un propòsit concret. La precipitació de les imatges respon als canvis tecnològics que es produeixen en aquests vint anys entre els quals viatgen. Però també es deu a la mirada dels seus personatges cap a la seva pròpia experiència vital. És una mirada discontínua i infectada de malenconia, d’una nostàlgia per allò que mai no van tenir: un passat en 1999 que impedís el futur imperfecte que viuen al 2019. Per això, Escape From the 21st Century explota en imatges plenes de glitch, però que no impedeixen la continuïtat de l’acció. Perquè és el viatge el més important, no el destí.

A Escape From the 21st Century la cerca distòpica dels tres amics per arreglar el futur reflecteix una por universal a un món que empitjora. Aquest temor es materialitza sense embuts en 2073, la nova proposta d’Asif Kapadia després de pel·lícules com Amy (2015) i Diego Maradona (2019), on construïa biografies d’ídols caiguts mitjançant el muntatge del material audiovisual que havien deixat enrere en premsa i televisió. La capacitat del director per generar narratives des dels diferents formats que habiten els arxius és indiscutible. El plantejament de 2073 és molt ambiciós i atractiu: alternar una ficció distòpica situada en un postapocalíptic i dictatorial Nou San Francisco i el metratge de les notícies del nostre present per explicar com la humanitat arriba al desastre. Kapadia crea una fantasia ombrívola amb el referent de La Jetée (1962) de Chris Marker. La seva protagonista (Samantha Morton) narra la fi de la humanitat i ens guia pels esdeveniments que condueixen a un futur que resulta fàcil de reconèixer ja en el nostre present.

El resultat final presenta dues problemàtiques. La primera és un to, a vegades, pamfletari. Això es deu al fet que 2073 tracta temes complexos com el canvi climàtic, el feixisme i la crisi de la democràcia i dels mitjans en només 88 minuts, cosa que dificulta un desenvolupament equilibrat dels continguts. Un format de sèrie documental hauria permès una alternança més interessant entre la ficció i la realitat, amb una narrativa més fluida. La segona problemàtica és la profunda desolació que envaeix l’espectador al final del relat. 2073 insta l’audiència a rebel·lar-se, tant al principi com al final. Però després de la successió de fets, dades i noms de polítics i empresaris com Donald Trump, Elon Musk, Vladímir Putin o Javier Milei —que ens remeten als pitjors vilans de Marvel— un no deixa de preguntar-se què fer per aturar el col·lapse global. En aquesta cruïlla és on qüestionem el poder revulsiu de les narratives distòpiques. El seu potencial queda anul·lat quan la distopia, en part, ja escenifica el present de l’espectador, que cau al nihilisme. Potser necessitem una mirada utòpica: pensar la possibilitat d’un futur en el qual hem aconseguit ser millors, com fan els protagonistes de Escape From the 21st Century. Des d’aquestes pel·lícules, imaginem el futur que volem habitar i com fer-lo possible des d’ara.