En Hija de la Frontera, l’Ilda, la protagonista, s’enfronta a moltes decisions. En molts casos, no sempre pren el camí correcte. Volies fer un personatge humà per sobre de tot?

Aquesta és la intenció. Quan em diuen que escric grimdark, crec que és una manera de portar la fantasia a un terreny més humà, a un terreny de blancs i negres, les dues coses alhora. La meva intenció era crear un personatge de carn i ossos, un personatge amb el qual ens poguéssim veure tots i totes reflectides.

Amb les seves frustracions, amb els seus dubtes. Volies fugir de la idea heroica?

Crec que la paraula herois, com la paraula utopia, és un camí potser a seguir. L’Ilda ho intenta, pel que el seu pare li va explicar, pel que ella vol fer al món, i ella intenta seguir aquest camí. Tots i totes ho intentem. I l’Ilda l’haurà de recórrer. No sempre és fàcil, menys en situacions complicades. Crec que tots som capaços de matar-nos per l’última crosta de pa, sobretot si hem d’alimentar algú que estimem. Davant aquestes situacions és quan és veritablement difícil triar el camí correcte.

Aquest llibre parla molt de la família, la que ens toca en néixer i, més important, la que trobem. Era un requisit destacar la família que escollim?

Sí, sens dubte. Quan va començar el germen de la idea, que sempre comença abans de posar-te davant l’ordinador, jo tenia clar que volia que fos una història paternofilial. Al principi era la història d’un fill i el seu pare, però tan bon punt m’hi vaig posar, no encaixava. Va ser quan va aparèixer l’Ilda i es va apoderar de la novel·la. L’Ilda creix en un entorn molt familiar tant pel seu pare com per la seva mestra com per Los Huerfanos del seu pare, que són gairebé els seus oncles o els seus germans grans, però després l’Ilda trobarà altres personatges en el camí que la marcaran com els altres van marcar el seu pare. Aquesta novel·la és un continu reflex de l’abans i del després. Per tant, sí, és una novel·la sobre la família, aquesta llar, aquesta tribu… és quelcom que necessitem.

Una de les coses característiques de La Frontera és el dialecte que s’utilitza. Era la teva manera de remarcar que el llenguatge construeix el món?

Quan de més jove em vaig posar davant el llibre de La naranja mecánica i vaig començar a sentir paraules com drugo, vaig dir “guau, estic en un món nou!”. No et cal res més. Al principi, no ho entens, és tot confús, però t’adones que és un món diferent del teu, simplement per la manera com parlen. Hi ha moltes influències, com China Miéville, que només amb unes poques paraules ja et fan creuar a un altre univers. Aquesta era la meva intenció amb posar un llenguatge diferent. Portar-te a un altre lloc des de la base i quina base hi ha més fonamental que el com ens comuniquem. El llenguatge ho és tot, són els símbols, és com pensem.

I l’has incorporat en el teu dia a dia?

Sí, sí que l’he incorporat. Per descomptat, entre els meus i entre els meus lectors constants. És un dels majors regals que m’ha donat la vida en escriure i en aconseguir publicar aquesta novel·la. Ja són molts els que em diuen frae o em desitgen que el pols et sigui dolç. De debò, semblarà una ximpleria, però és un dels majors regals que m’he emportat.

Un dels protagonistes que també destaca molt en aquesta història és la guerra, el seu context i els seus efectes. Per què vas voler abordar la guerra des d’aquesta perspectiva?

Guerra és la primera paraula de la novel·la. Tenia molt clar que aquest seria el context, perquè crec que la fantasia o la ciència-ficció permet parlar de temes del món real amb més llibertat. I jo volia discernir en allò en què ens converteix la guerra. Per sort, no he viscut a la trinxera, no he viscut la guerra de prop, però crec que en el món globalitzat la guerra sempre ha estat al costat de l’ésser humà. Ha viscut acompanyat amb l’ombra de la guerra. A vegades tinc la sensació que la pau només és un descans de la guerra, que hem tingut des que la civilització existeix. Els yumi deien “els necis, anomenen pau simple fet d’allunyar-se del front”. La guerra és a tot arreu i jo volia posar uns personatges que intentessin triar el camí correcte en situacions difícils. La guerra és una situació horrible. Volia que aquesta fos la primera paraula i volia que fos un protagonista. De fet, els personatges que hi apareixen estan molt determinats per la guerra. La mateixa Ilda o Rosamía són personatges amb aquesta idea d’antiheroi.

Per mostrar que això és el que provoca en les persones?

Vull creure que el pitjor de la vida també ens pot convertir en persones millors. Crec que l’Ilda és el camí que fa totes aquestes polaritats entre antiheroi i heroi, crec que podem ser les dues coses alhora. La vida és prou complicada perquè puguem ser bones i males persones al mateix temps. Estan posades en aquest context per això, perquè volia parlar de la guerra així, però volia parlar de com reaccionem davant el brutal. Poso les escenes d’acció de manera brutal i explícita perquè vull que causin repulsió. I crec que tots els meus personatges paguen un alt preu cada vegada que decideixen que la guerra o la violència és l’únic camí que els queda.

Dius que en els noms tenen influència, que són com encanteris. L’Ilda al principi es canvia el nom. Per què és necessari infondre poder en un nom fals?

Efectivament, les paraules tenen un poder immens, parlàvem abans dels símbols i d’alguna manera La Astilla (Ilda) i abans el seu pare, La Cruz, han de convertir-se en símbols per a algunes persones. No és un nom que ella tria, és un nom que li posen per ser filla de qui és. I carrega amb aquest nom com una responsabilitat. Hi ha molts noms o sobrenoms que han passat a la història. No són noms que s’han posat aquests herois o aquests malvats, sinó que són el que la gent espera d’ells, carregar amb aquesta motxilla.

La màgia és un dels grans pilars. El sistema màgic de La Ságida és complex, però té molt esoterisme i tradició, com si la màgia fos cosa del subconscient. Volies recrear-la basant-te en això?

La Frontera és un lloc que convida a creure. Aquí es parla directament de dos mons paral·lels, el món cos i el món mirall. Mentre que el món cos és el que toquem, olorem i sentim, el món mirall és el dels somnis i les idees. Com si pesquéssim les idees d’un gran llac primigeni, d’un inconscient col·lectiu —com l’anomenava Jung—. En un món en què els mons han xocat, aquests límits estarien més separats. He volgut fer una màgia realista, una en què jo pugui creure, basant-me en coses de l’esoterisme. Potser Hermes Trimegisto i el seu Kybalión és una de les majors influències. Volia fer una màgia en la qual em sentís còmode. Per descomptat, només t’he ensenyat la punta de l’iceberg. Vull causar curiositat i quedar-me amb preguntes.

Fas menció de moltes mentides. Com d’importants són aquestes per moure els personatges?

Com a escriptor, la mentida és una part important del meu ofici. Al cap i a la fi, el que fem és enganyar a tota la gent que ens llegeix. Una cosa pot ser veritat i mentida al mateix temps. Fa poc vaig sentir en una entrevista a Rodrigo Cortés que ell deia que tot és ficció des del moment que alguna cosa passa pel cervell. Tot en certa manera és mentida. Hi ha moltes vegades que una mentida, com a símbol d’un heroi, es converteix en una bandera. Pot ser molt bonic ajuntar-nos sota una mateixa causa, però també molt perillós, llavors per això volia parlar igual de la guerra que de les mentides.