De vegades, un creu ser un monstre. I ho aconsegueix. No soy un monstruo (Distrito Manga) és la proposta del mangaka Kazuki Minamoto per relatar aquest escenari recurrent en tot jove gai sortit de l’armari. La personificació de la malaltia, vista així pels seus iguals. Aquesta obra de realisme màgic juga amb la idea de monstre. En el que et converteixes quan ho creus prou, quan els teus companys, amics i professors t’ho fan entendre. Aquest és un relat escrit des de l’experiència. I fins i tot la venjança en certes ocasions. Tot i això, conserva la tendresa, la valentia i el retret que hauria de tenir.

No soy un monstruo narra la història d’un adolescent abusat a l’escola sistemàticament pels seus companys. En les solapes del manga es veuen els protagonistes al límit, penjant-se la soga al coll. Aquest desig de posar fi a tot i voler ser una altra persona. Un altre ésser. Es tracta del motor que mou la narració. I necessària, ja que en una societat com la nostra, aquesta homofòbia rància encara és capaç d’acceptar a un monstre que a un maricó. I aquí parla l’experiència.

Minamoto és un autor que va debutar a la revista G-men i es distingeix per les seves històries sensibles i profundes. Abans d’aquest treball, Minamoto va explorar històries TL per a la Ranei Love Max. És obertament homosexual i un activista dels drets LGBTQ+, temes que freqüentment aborda en les seves obres. No soy un monstruo no és una excepció, ja que narra la història d’un noi gai enfrontant-se a l’homofòbia en el seu entorn. Estimar no és fàcil, menys quan has de justificar el perquè. Quan qüestionen fins i tot un sentiment que no pots controlar. Aquesta incomprensió s’enquista en ràbia.

La valentia d’un monstre gai

La valentia del «monstre» que sorgeix d’aquesta situació és un dels punts forts de la història. “Necessiten un sac de boxa, no crec que tinguin una raó en particular,” confessa el protagonista, mostrant un passotisme que es converteix en una valentia aclaparadora. Un que es converteix en la pesta. Aquella gran malaltia contagiosa que no pot ser tocada per ningú, et converteix en una mena de portador de mals al qual no et pots acostar. Aquell període de l’adolescència en què costa molt poc ser mesquí i tapar-se el cul amb el crit de “¡que viene el maricón!”, en entrar al vestidor. El manga té això just, aquella recreació gairebé perfecta del prejudici que hi ha darrere d’un noi gai. Explica sense victimitzar, sense ridiculitzar ni atacar, una escena que marca a molts nois i noies del col·lectiu.

El dibuix no té grans misteris. Recorre la tradició moderna del manga. L’estil de Minamoto es nota més en altres de les seves obres, com Un Gay en la Treintena. Aceptando mi disfunción eréctil (MangaLine ES). El tracte i la il·lustració són una mica més senzills com si es tractessin d’un dibuix animat. O Un jefe de cuento de hadas y su empleado ¿hetero? (Kitsune Books) en què l’estil està molt més erotitzat. No obstant això, No soy un monstruo es dirigeix a un públic diferent. A aquells adolescents que continuen odiant-se per alguna cosa que no haurien de fer.

Aquesta història de venjança va més enllà d’un simple seinen; és una volta de rosca que ataca directament la intolerància. El manga aborda el tema sense victimitzar ni ridiculitzar, presentant una visió honesta i realista del prejudici i el dolor que enfronten molts joves del col·lectiu LGBTQ+.

El gran missatge del manga és clar: un pot convertir-se en un monstre si el tracten com a tal. No obstant això, també té els seus errors. De vegades resulta reiteratiu i una mica irrealista en certs aspectes. Sortir de l’armari és difícil, però també alliberador. La clau està a acceptar-se a un mateix, sense dependre de l’acceptació dels altres.

Un mateix deixa de voler ser humà. Deixa de voler viure. I sincerament, de vegades el millor és començar de nou en un altre lloc, amb una altra gent, amb un altre tu. No acaba en tòpic, d’alguna manera aquesta història no normalitza haver de lluitar per les relacions que són perjudicials per a un. No cal normalitzar el dolor que un pateix per uns pares que el maltracten, per uns companys que l’odien o per uns amics que no ho són. No soy un monstruo és una història potent i necessària. Ens recorda la importància de ser crítics amb les relacions i l’entorn que decidim mantenir.

Encara que de vegades pugui semblar cínic, aquest cinisme pot ser un motor per al canvi. Després de reflexionar-ho, definitivament, no soc un monstre. Ni tu tampoc.