El llegat d’una pionera del còmic espanyol rep un homenatge amb una exposició al 42è Còmic Barcelona
Amb més de seixanta anys de dedicació a la seva professió, Trini Tinturé (1935-2024) serà per sempre un dels grans pilars de l’art de la historieta en el nostre país. Va superar tots els obstacles propis d’una dona que es dedicava a la creació de còmics en els anys cinquanta. Arran l’exposició al 42è Còmic Barcelona, Maris Köpcke Tinturé explica en declaracions al Quimèric la importància de la seva mare al món gràfic espanyol.
Tinturé es va adaptar als gustos del moment, va viatjar als mons de la historieta romàntica i de fades, àrees que eren considerades com les més idònies per a una autora segons els editors de l’època.
La seva dedicació i curiositat constant la van portar a explorar noves tècniques i a documentar-se a fons per dotar de credibilitat les seves històries. Des de finals dels anys seixanta, va expandir el seu talent cap a mercats estrangers, especialment britànics, neerlandesos i alemanys, concentrant-se principalment en la creació de còmics per a noies adolescents.
Tinturé va destacar pel seu estil únic i la seva capacitat per atendre les exigències de cada projecte en què es va involucrar, des de la historieta romàntica fins a les il·lustracions de portades, com les de Barbie. La seva obra va ser reconeguda per la seva qualitat i personalitat, tant pels editors com pels lectors.
Portades de la revista “Barbie” il·lustrades per Trini Tinturé – Clara González
Els primers anys de Trini Tinturé
Trini Tinturé va arribar a Barcelona el 1956. Abans d’anar a l’editorial, es va apropar a una bústia per llençar una postal per al seu pare. Era un petit dibuix d’ella a l’andana amb aquesta gran maleta entre les mans, un cordill que la rodejava i un gran interrogant al cap. Se sentia com a peix fora de l’aigua. Com a pagesa fora del camp.
Va dibuixar incansablement. La pionera de les il·lustradores espanyoles es va fer un forat entre els homes. Ells se sentien violentats amb la seva presència. Molts li increpaven per quin era el motiu del seu interès en el dibuix. Al cap i a la fi, en algun moment es casaria. Ella sempre els responia amb un lladruc. El règim s’ha quedat impregnat en aquests homes, pensava sovint.
Era feminista. Ho va intentar amb ferotgia. I a vegades ho va aconseguir. Era una època dura, per la censura i la fam, per la pobresa i per la feble compostura masculina. En una vinyeta no podien sortir un noi i una noia junts. Per descomptat, res d’escot. I, si a vegades s’escapava massa carn, ells et deien “puja-li les mànigues que el colze és molt lleig”, solia recordar ella. Quan la fortuna i l’esforç van cridar l’atenció del mercat internacional, ella es va sentir preocupada per no estar a l’altura del treball o, pitjor encara, per no ser acceptada com a autora. El seu editor la va consolar.
—Mira, nena, —li va dir, encara que ja en tenia una trentena— allà fora, no els importa si ets un home, una dona o un simi. Només volen veure el dibuix fet.
Va treballar per al mercat internacional. El 1960 va arribar a l’editorial de somni, Bruguera, i va saltar a l’agència Creacions Editorials. Va publicar diverses històries a Alemanya, Àustria i el Regne Unit, però la que més va triomfar va ser Oh, Tinker!, una aventura infantil d’una fada que resol problemes mundans amb la màgia. Finals feliços volía quan era petita, deia. I ho va aconseguir. A partir de 1981 es va aventurar. Emma es encantadora va ser la bomba de la seva carrera, la va portar a l’estrellat.
Emma és encantadora
Quan va concebre la sèrie Emma es encantadora, Trini Tinturé ja tenia una llarga experiència com a historietista. Va redactar les bases del personatge que va ser desenvolupat pels guionistes Andreu Martín i Francisco Pérez Navarro en un escrit que encara es conserva fet a màquina per l’autora.
L’argument se centra en Emma, una bruixa adolescent que gràcies a un encanteri aconsegueix salvar-se de ser cremada al segle XVII en traslladar-se al segle XX, juntament amb el seu xicot, Hans, i la seva mare i àvia. Residents en un castell escocès, hauran d’intentar adaptar-se als nous temps, en teoria sense exercir la bruixeria, cosa força complicada sobretot pel fet que el seu enconat enemic, Krusper, també s’ha traslladat al present i s’ha aliat amb l’enigmàtic Hellman per donar caça a Emma.
La sèrie va gaudir d’un reconegut èxit a Espanya, sent publicada a la revista Lily entre 1981 i 1983 i a Esther el 1984. Les trames són interessants, res banals i ben argumentades, sovint més complexes del que es pugui pensar en un còmic adolescent, així va descriure Ruth Fernández, en el seu llibre Las chicas son guerreras, la historieta de l’artista espanyola.
Dibuix realitzat en una data desconeguda per Trini Tinturé del moment en què la mateixa autora arriba a Barcelona en tren des de Lleida l’any 1956.
Fotografies de Trini Tinturé al seu estudi de treball.
Un article fascinant! Desconeixia aquesta creadora, i ara tinc ganes de coneixer la seva obra.