‘Un fosc mantell’, homenatge a les trementinaires

Qui eren les trementinaires?

Eren les dones que es dedicaven i vivien al dalt de la muntanya, tenien pocs recursos i es guanyaven la vida amb allò que els donava el bosc. Trementinaire, bolets, mel… Feien preparats per tenir cura dels veïns, però també del bestiar. I anaven de casa en casa, de poble en poble, intercanviant productes o guanyant diners. Feien rutes que podien arribar des dels Pirineus fins a Alacant (València), la ruta més llunyana documentada d’aquella època. Van aconseguir una certa independència si ho comparem amb les dones de l’època. Qui es feia càrrec dels calés era l’home, però les trementinaires eren propietàries dels seus diners.

En una època com aquella, una dona amb independència era titllada de bruixa? 

No diria tant. Ja havia quedat enrere tota aquesta persecució de les bruixes a Catalunya. Diria que el punt àlgid va ser al segle XVI o XVII, però aquí ja estem parlant de finals del XIX. Tanmateix, encara hi havia aquest record d’associar aquest perfil de dones amb les bruixes. Les bruixes, al cap i a la fi, eren dones que feien preparats, que tenien coneixements de medicina, de com fer de llevadores i tot un ventall de possibilitats que estaven en mans dels metges. Les trementinaires eren l’alternativa de la gent que estava aïllada a dalt de la muntanya. 

La història se centra en tres dones, una anciana, una jove i una nena, que transmeten l’herència d’aquest ofici. Volies fer un homenatge?

Volia presentar les víctimes en un moment donat de la societat, en aquest cas la societat catalana, on les lleis eren molt restrictives per a les dones. Des del punt de vista de l’Església, eren l’esglaó més baix. Però al mateix temps eren la representació de la família tradicional. Era un moment molt bel·ligerant perquè s’estaven implantant les escoles laiques i l’Església estava en contra dels canvis en la societat. I la dona representava l’statu quo d’aquell moment.

Com va ser el procés de documentació? És difícil reconstruir un fet real? 

Per mi no és difícil la documentació perquè m’agrada molt. Jo m’ho prenc com un moment per gaudir, per aprendre coses noves. Tinc tendència a exigir molta documentació, a prendre notes d’allò que trobo interessant i després amb tot aquest ventall de possibilitats que et dona la sobre documentació, això em permet treballar molt més fàcilment el guió.

En aquest procés explicaves que vas trobar uns escrits del mossèn Fèlix Sardà, un sabadellenc? Què deien aquests escrits? Qui era el Fèlix Sardà? 

Aquest era un apologista de l’Església, de la versió més radical i estava fent campanya contra la implantació de l’escola laica a tot Catalunya. Estava pirat, completament pirat, perquè deia que era millor tirar el teu fill per un penya-segat o portar la teva filla a la prostitució que portar-ho a un col·legi laic. Llavors imagina’t quin era el to. Era una lluita a mort que s’havien passat de frenada evidentment. Però era normal, des del punt de vista d’aquesta colla de pirats. Això anava a canviar radicalment el que estava establert en la societat, sobretot la família, i posava en perill la seva posició d’avantatge.

Un fosc mantell és una història de personatges, però també és una història d’ambientació. Ha sigut complexa, aquesta ambientació? Et venia de gust fer aquest procés? 

L’ambientació és molt passada, hi ha molta foscor en tots els sentits. Estem parlant d’un poble molt aïllat a dalt de la muntanya, gent amb pocs recursos, amb poca comunicació amb l’exterior, en una època de canvis en què la societat intenta evolucionar. Vaig començar a escriure el guió en pandèmia. Recordo la mala maror allà flotant, de por al fet desconegut, al virus, a la gent. Vaig pensar que sotmetre la població a temes amb molta por de fons, com un virus o una guerra, feia que sortís el pitjor de cadascú. Llavors, em va semblar que podia ser un paral·lelisme interessant, per traslladar aquestes històries tan fosques. L’ésser humà sempre té bon material per construir històries fumudes.

Una espècie de distopia en el segle XIX? 

Això mateix, una distopia en el segle XIX. Sí, de fet, si pogués viatjar en aquell moment de la història, podríem veure-ho d’aquesta manera. Distopia amb un rerefons històric i social que s’ha repetit al llarg del temps. Podria ser una distopia, per què no?