La influència del terror al Japó es remunta a la tradició oral de l’època medieval. Des de l’any 1185 fins al dia d’avui, els japonesos viuen el terror amb moltes diferències en comparació al món occidental. I aquesta influència ens arriba a través del cinema.
L’origen del J-horror
Precisament per una pel·lícula de l’any 1964 que ens aproxima per primer cop a aquest món de fantasmes, els yōkai. Es tracta de Kwaidan, un metratge que explica quatre històries curtes sobre fantasmes. Va ser aclamada per la crítica, sent guardonada a millor pel·lícula al Festival de Cannes i nominada als Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa. Però darrere d’aquest gran èxit pel cinema japonès hi ha una dura realitat. Així ho va explicar Enrique Garcelán de CineAsia a la xerrada anomenada J-Horror, el cine de terror japonès al 29è Manga Barcelona:
«És la gran pel·lícula de fantasmes. Està realitzada per un director que es diu Masaki Kobayashi. Va ser un premi especial a Cannes. Li van donar aquest premi perquè és una meravella de pel·lícula. De fet, va esgotar el pressupost que tenia i va haver de vendre casa seva el mateix director, sabent que després no anava a continuar a la companyia, a la Tojo.»
A la pel·lícula Kwaidan s’expliquen quatre històries narrades a través de persones quotidianes que topen amb aquestes criatures. Els yōkai són éssers del folklore japonès que conviuen al món natural. Normalment, són esperits, éssers humans transformats o, fins i tot, dimonis. Però en tots ells es veuen representats els sentiments humans més negatius, com l’odi, la ràbia, la soledat o la frustració.
Kwaidan es va estrenar l’any 1964, just dues dècades després de la rendició del Japó als Estats Units després del bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki. Això va deixar en xoc la societat japonesa i va provocar un nou interès envers la ràbia, la mort i la guerra. Directors com Kobayashi, l’autor d’aquest film, deuen les seves obres al trauma d’aquells anys. I és a través dels yōkai que ens arriben les seves obres. Com La dona de les neus, la història d’una aventura fatal a la muntanya. En el següent àudio, Garcelán explica la sinopsi:
La dona de les neus
Transcripció: «Y La mujer en la nieve es la historia de un hombre que ve cómo su compañero muere de frío, pero no muere de frío, sino que hay alguien, un espíritu que de alguna manera le está cogiendo el aliento. No, él va a morir, pero ella se apiada de él y le dice que lo más importante nunca digas o reveles que te has encontrado con La mujer de la nieve. Así se va. Va a tener su vida, se va a encontrar una mujer, se va a casar y algo pasará.»
Póster de Kwaidan. Font: Wikimedia Commons
Una il·lustració que retrata a diversos yōkai, d’Aotoshi Matsui. Font: Wikimedia Commons
De la dona de les neus fins a The Ring
La dona de les neus, aquest esperit venjatiu anomenat Yuki-Onna, és només un dels molts fantasmes i criatures que plaguen la cultura japonesa, com el Kappa (una tortuga antropomòrfica). Aquests éssers s’han convertit en part del nostre imaginari col·lectiu gràcies a l’anime, com podria ser Bola de drac. Però la seva popularització vindria durant el canvi de mil·lenni amb l’estrena de la mítica pel·lícula The Ring (1998). Una fita inaudita.
La pel·lícula es va estrenar amb un pressupost de 750.000 dòlars. Però, en canvi, la recaptació en cinemes japonesos va arribar a ser de 20 milions de dòlars. Això va ser un fenomen sense precedents. Però el més curiós de tota aquesta història és que la pel·lícula, quan va sortir del Japó i va començar a anar pels festivals de cinema, va causar estralls entre la gent i va començar a ser considerada com una obra de culte. Al públic li feia por aquesta pel·lícula perquè parlava l’eix principal de la història girava a partir d’un objecte molt característic i comú de l’època: les cintes de vídeo. La població les utilitzava en la seva vida quotidiana i el fet que et pogués produir la mort una setmana després d’haver-la vist va deixar als espectadors completament intranquils.
I clar està, igual que en les pel·lícules de Kwaidan, la figura d’aquest fantasma que surt del televisor és una excusa per fer una iconografia la societat japonesa del moment. Així ho explica Enrique Garcelán:
The Ring
Transcripció: «¿De dónde viene? De un pozo, de unas aguas que están putrefactas de alguna manera y al mismo tiempo va a esconder todas aquellas maldades y sentimientos que de alguna manera el pueblo japonés tenía en aquellos en finales del siglo XX, que son frustración, soledad, rabia, todo eso. Estaba metido en ese personaje que iba trepando de un pozo, Salía, lo veíamos en unas imágenes borrosas y llegaba y era capaz de salir de la de la tele.»
La popularització del J-horror
Aquest personatge acabaria per convertir-se en una icona, sent representat en infinitat de pel·lícules de terror i comèdia. I això és molt important, ja que el fet de tenir un personatge icònic que hagi aparegut replicat després en una gran quantitat de pel·lícules va crear tota una llegenda al voltant d’aquest personatge. Aquesta va ser ajudada pel fet que la situació que presenta el film provoca un tipus d’esgarrifança molt innovador: Es trasllada la por a la quotidianitat de la ciutat, on els fantasmes no semblaven arribar. A més, amb un factor tecnològic, aquestes cintes, que més tard el cinema de terror rescataria amb telèfons mòbils o les videotrucades. Koi Suzuki, director de The Ring, no esperava que la seva proposta es convertís en un nou gènere. Això és el que va declarar sobre el tema:
«Moltes vegades em pregunten si m’agraden les pel·lícules de terror. El cert és que vaig començar la meva carrera amb un drama de terror per a televisió i el meu debut cinematogràfic va ser Yurei, una pel·lícula de terror de baix pressupost. Després d’aquestes dues cintes vaig dirigir The Ring. Ni jo mateix sabia que succeiria a continuació: un èxit local als cinemes japonesos que va traspassar les fronteres i va arribar a occident iniciant ni més ni menys que una tendència: la del J-horror. Però a mi m’hauria encantat fer drames»
Després de The Ring, entre els 2000 i 2005, es van produir més de 300 pel·lícules de terror a Àsia. Començarien a arribar a Espanya gràcies al festival de Sitges i popularitzarien el J-horror al territori. Però sempre camuflat, com va passar amb la pel·lícula The Host (2006) i el seu cartell. Aquesta era una pel·lícula de monstre, però que no va de monstres completament, és a dir, també parla d’altres temes. Però a Espanya no es va fer cas a la metàfora que el film ens volia ensenyar i es va vendre de la següent manera: “Primer va ser Tauró, després va ser Godzilla i ara venia The Host”. També van decidir no ensenyar a cap persona asiàtica a la portada. Amb aquestes tàctiques la distribuïdora va aconseguir recaptar grans beneficis durant les primeres setmanes després de l’estrena. La pel·lícula va ser increïblement beneficiosa, a base de no posar asiàtics i de posar una mica de mentides, dient que The Host és una pel·lícula de monstres quan el que fa por realment és la disfuncionalitat d’una família i els seus problemes que tenen entre ells per superar-lo.
Altres recomanacions de J-Horror
Aquesta és la màgia del J-horror: hi ha potser més drama que no pas terror. Aquesta manera de veure el gènere permet connectar millor amb l’espectador i, per tant, traslladar més terror. Corea del Sud, més tard, agafaria el testimoni amb pel·lícules com Train to Busan o One Missed Call, una altra pel·lícula que acabaria sent adaptada pels Estats Units i que recupera el factor tecnològic, ja que evolucionem de la cinta de vídeo al móvil.
Enrique Garcelán va acabar la xerrada al Manga Barcelona recomanant dues pel·lícules més de terror inspirades pel J-horror:
- Shatter (2004): una pel·lícula taiwanesa dirigida per Banjong Pisanthanakun, en la qual una parella és turmentada per una noia que han atropellat mentre anaven en cotxe. El final és impressionant.
- One cut of the dead (2017): Per aquesta pel·lícula, Garcelán recomana reunir-se amb un grup de persones per veure-la junts, ja que no deixarà a cap persona indiferent. Realment és una de les pel·lícules més interessants pel que fa al cinema actual de terror i ciència-ficció japonesa.
Accepteu la proposta d’aquesta aventura en grup? Deixeu-nos en els comentaris si heu vist alguna d’aquestes pel·lícules o si ja en teniu ganes de fer una nit de J-horror per gaudir d’aquestes recomanacions.
I recordeu que podeu escoltar la secció sencera relacionada amb aquest article al programa: ‘L’Àngel Cruel’, el terror sobrenatural per abordar el bullying i el dol.
0 Comments