‘Volia fer bandera dels personatges secundaris’, l’autora Raquel Arbeteta publica Entre dos finales, un romanç juvenil d’època amb màgia i subterfugis

Entre dos finales, una Regència de romanç i dracs

La història centra l’acció en una jove adolescent que, mentre llegeix el seu llibre favorit per divuitena vegada, entra a formar part d’aquest com un dels personatges secundaris de la trama. Vols fer bandera d’aquests personatges carabines?

Primer volia fer bandera dels personatges secundaris, perquè sempre he pensat que ens centrem en el triat o la triada, però em semblen com a molt més interessants i explotables tota la gent que està al voltant. Aquests que pensen: “mare meva, una altra vegada ens han cancel·lat les classes perquè és aquí l’escollit lluitant contra el mal”; o “aquí està la preferida de la reina copant el protagonisme”. Llavors m’agradava la idea d’agafar un personatge secundari i tornar-li protagonista, però seguint amb aquest paper. I, després, perquè a mi m’encanta la novel·la històrica. De la Regència i de l’època victoriana. Volia explorar la idea de carabina. D’aquest personatge que potser és més pobre o té menys poder i que ha d’acompanyar a l’altre a tot arreu. Em sembla interessant com agafar aquest personatge i fer-lo central.

Entre dos finales se situa a Londres durant el període Regència, just a l’inici de la temporada matrimonial. A diferència del nostre món, en aquest hi ha dracs i criatures màgiques. Vas voler fantasiar amb uns Bridgerton amb màgia?

Parlant amb la meva editora li deia “i si ajuntem la idea que Laura entri en el seu llibre favorit, el qual no sols sigui d’època de Regència, sinó que hi hagi màgia”. Perquè tinc la sensació que hi ha molts llibres en el mercat on es veuen mons que estan ambientats més en una edat mitjana, com a Joc de Trons, en els quals hi ha màgia, però realment hi ha molt pocs que estiguin ambientats en un 1800 amb dracs. I em semblava molt interessant i vaig afegir: “seria genial crear això uns Bridgerton o Un orgull i prejudici que tingués màgia, però estigués com molt naturalitzada”. És a dir, que hi hagués dracs que estiressin els carruatges o que encenguessin les xemeneies, o fades que mantinguessin les espelmes enceses. La meva editora em va dir “sí, sí, cap endavant” i em va donar carta blanca.

Què et va permetre el gènere fantàstic just per a incloure en aquest període de Regència, què implica en aquest període tenir màgia?

Sempre succeeix que els personatges centrals en aquesta mena de novel·les són de la noblesa, es parla molt menys dels criats o la gent de classe baixa. Llavors vaig pensar que podia haver-hi també una altra diferència a part dels diners i el poder que separi a les classes socials. Que sigui la màgia. És a dir, que la monarquia no sols controli a la resta de la societat per pur poder, sinó per la màgia. I que sigui la monarquia qui la distribueixi i la controli amb més facilitat. Afegeix una altra separació entre monarquia i aristocràcia. No l’he desenvolupat tant com volgués, perquè, al cap i a la fi, és una novel·la juvenil, però, sí, que em va agradar introduir-lo.

Afegeixes com una capa més de classisme, no sols és la riquesa, sinó que és la riquesa màgica.

A més vaig voler introduir el concepte del diamant de la temporada, aquesta noia jove que la reina tria d’entre totes les debutants per ser la més refinada, maca o elegant. Em va semblar interessant agafar aquest concepte i que fora un diamant real, que, al seu torn, tingués màgia. Que el poder literalment el tinguessis en el palmell de la teva mà.

La protagonista llegeix el seu llibre favorit tantes vegades que sap de memòria la trama i els seus diàlegs. Aquesta part és autobiogràfica?

Jo sempre he estat molt lectora. Molt estudiosa també, però em castigaven en classe per llegir perquè m’amagava llibres sota el pupitre i llegia. Sempre he llegit moltíssim. Jo crec que he tingut la sort de llegir diversitat, sobretot quan estava en l’institut i en la universitat. I, la veritat, que vaig començar escrivint contes a partir de fanfiction.

La protagonista es queda atrapada en el seu llibre favorit, tu si haguessis de triar en quin llibre t’agradaria entrar?

Difícil, la veritat. Hi ha molts llibres que m’encanten, però jo crec que dins sobreviuria cinc minuts, com per exemple en tots els Jocs de la Fam, em matarien la primera. Jo crec que entraria en un món una miqueta més benèvol, m’encantaria Discmón de Terry Pratchett. Crec que m’ho passaria molt bé.

Si no poguessis triar quin voldries evitar costi el que costi?

Hauria de ser alguna cosa algun món en guerra o una cosa semblant. Fàcil, en 1984. No voldria entrar en una distopia tan terrible. Evitarà altres distopies de ciència-ficció. El que s’ha dit, els Jocs de la Fam. En Joc de Trons també moriria en els primers 10 minuts.

La protagonista, Laura, qui es converteix en Lavinia Labbey, és una narradora molt crítica i sarcàstica. De fet, a l’inici del llibre carrega contra la protagonista de l’obra fictícia, Kitty Remmington. Per què vas voler enfocar així la psicologia del personatge?

Sempre m’he posat com molts reptes a l’hora d’escriure. De fet, quan era més jove, el meu pare em va dir: “has de començar a escriure des del punt de vista de persones que siguin molt diferents de tu”. Quan jo em vaig plantar aquesta història vaig dir: “no vull que s’assembli a mi”. Perquè en l’última novel·la, molts em van comentar que la protagonista els recordava a mi. Llavors em vaig plantejar que fos molt diferent de mi i, a més, que detesti a les protagonistes que jo he fet fins ara. Les que són més dolçes, més bones o més innocents. I vaig pensar que volia una protagonista cínica i sarcàstica. Vomitaré totes les coses que he llegit al llarg dels anys d’amigues meves lectores que detesten alguns personatges per ser molt cursis. Haig de confessar que és el personatge amb el qual m’he divertit més escrivint. Cada dos per tres, reia sola.

Les teves novel·les són romàntiques i fantàstiques. Són les que vas voler tenir quan eres petita?

Crec que Entre dos finales l’hagués gaudit amb disset, divuit o vint anys. I diria que les meves altres novel·les, com són més adultes, potser amb vint-i-tants també. Tan petita crec que m’hauria sentit més allunyada d’alguns conflictes, perquè, amb disset anys, un personatge de vint-i-cinc se’t queda una mica distant.

Has experimentat amb altres gèneres, el romantasy és el gènere amb el qual et sents més còmoda?

Les meves dues primeres novel·les van ser històries curtes que vaig publicar amb dos editorials independents i eren de ciència-ficció. Un és un retelling del mite d’Orfeu i Eurídice en una ciutat ciberpunk; i l’altre era una altra novel·la de ciència-ficció d’extraterrestres. Res a veure amb l’últim que he escrit. Les següents m’he centrat més en romàntica. A vegades penso: “mare meva, aquest llibre no s’assembla a l’altre”. Sí que és veritat que totes les meves històries tenen alguna història d’amor, però cadascuna és del seu pare i de la seva mare.

Hi ha moltes acotacions entre (parèntesis). Moltes d’elles donen un punt d’informació extra, subjectiva, que sembla ser el teu com a autora. Aquesta era la intenció?

En part sí, en els títols em semblava divertit ficar aquests parèntesis. M’agrada molt delimitar les coses. M’agraden molt els llibres que tenen notes al peu, que t’afegeixen curiositats o bé et fan riure. Em sembla que l’ús dels parèntesis és molt divertit. De fet, les meves editores sempre m’han de llevar parèntesis. El meu jo autora, surt aquí.

La teva professió muggle no és l’escriptura, sinó que ets professora. Com docent, Entre dos finales seria una lectura per a incentivar als més joves a llegir?

M’alegra que m’ho preguntis perquè fa ja quatre anys que dono classe a nois i noies de primer de l’ESO fins a segon de batxillerat i, clar, sempre m’ha fet molta vergonya dir que soc escriptora. Sempre ho acaben esbrinant. Jo mai ho dic, perquè molts dels meus llibres no els haurien de llegir ells (tenen escenes +18, per dir-ho així). Però Entre dos finales sí que poden. I ara, quan ho descobreixen, puc dir: “Sí, llegeix-te aquest!”. En centres que ja he estat (vaig de centre a centre perquè soc interina), em deien que “si podíem posar l’últim llibre com a lectura”. Em faria molta il·lusió que en un futur fos lectura de centre o animes a llegir als més joves, perquè a mi m’han agradat molt les lectures que m’han donat o que m’han proposat quan jo era alumna, però crec que fan falta més lectures modernes, que potser no siguin tan denses i que animin i que enganxin a les noies i als nois. Si la meva pogués aconseguir això, seria increïble.