Jandro González, autor de la Vampira de Barcelona, i el guionista Cédric Mayen publiquen El misterio del paso Diátlov, un ‘expedient X’ amb nou cadàvers en el cor dels Urals: “El pas Diátlov és el misteri més rodó que existeix al segle XX”
Un misteri que qualsevol enamorat del ‘true crime’ hauria de conèixer. El misterio del paso Diàtlov (Norma Editorial) és una gran reconstrucció de la incògnita que continua sent la nit de l’1 de febrer de 1959. Nou joves alpinistes que van sortir corrents de la seva tenda a ganivetades, semidespullats, descalços i a -40 graus al cor dels Urals. Alguns dels cadàvers trobats patien cops violents inexplicables i altres presentaven altes traces de radiació.
L’investigador del cas, Lev Ivanov, no va trobar la veritat, potser perquè la investigació va ser entorpida pel KGB. El guionista Cédric Mayen i el seu dibuixant, Jandro González, han plasmat el misteri amb detall. Fan una reconstrucció acurada de la investigació, del testimoni de l’únic supervivent i el dia a dia d’aquests joves mitjançant les seves fotografies. Està molt ben documentada. Quasi fa l’efecte de ser testimoni del succeït. Quasi. Al cap i a la fi, la veritat del cas encara no ha vist la llum. I potser aquesta és la seva màgia.
El dibuixant Jandro González firma un exemplar de ‘El misterio del paso Diátlov’ a Sabadell Còmics.
Entrevista a Jandro González
Què et va portar a interessar-te pel cas Diátlov? Ho coneixies d’abans?
Ho coneixia. Quan Cédric m’ho va proposar, entre moltes possibilitats, vaig dir que sí. El fet de poder fer aquesta història… “I tant, fem-la”, vaig dir. Venia arrossegant les ganes, després de la Vampira Barcelona, de tornar a treballar en misteris d’aquests. I per a mi, si aquest no és el més important del segle XX, no sé quin és. Ja després d’això no sé quin misteri es poden tractar, perquè aquest el té tot. És el més rodó que existeix.
És un misteri que ni tan sols se sap la veritat d’ell.
Per descomptat, per això es queda en l’imaginari col·lectiu. Fixa’t que si tingués una explicació seria un cas més. Una tragèdia en una zona de neu i aquí es quedaria. Es converteix en un Expedient X precisament per la impossibilitat de donar-li una explicació lògica. Avui dia és impossible donar-la-hi.
Perdria la màgia si es conegués el cas de veritat?
Perdria l’interès. Seria més un cas que coneixerien tal vegada els muntanyencs experts. I la gent experta en el tema, però precisament salta popularment pel fet de no estar explicat i de tenir tanta controvèrsia i tantes pistes que no porten a cap lloc. Això és el que ho converteix en una mica súper atractiu per a qualsevol públic, encara que no t’agradi el muntanyisme, encara que no t’agradi la neu i encara que no t’agradi l’excursionisme. Només pel rar que és ja atreu
Com va ser reconstruir aquest cas real, del qual no es coneix amb exactitud el que va succeir?
Aquí juga un paper fonamental el guió de Cédric Mayen, perquè al final és ell qui ho posa tot en ordre. Crea una travessia i un fil conductor per a explicar tota tot el cas. Jo tenia la sort que havia estudiat per compte propi i a l’hora de posar-me a dibuixar-ho no em resultava excessivament estrany. El guió em va semblar natural com l’havia plantejat aquestes dues línies, la de l’investigador i la dels excursionistes. Feia justícia.
Com a il·lustrador, en què vas ficar mà?
El final no estava tancat fins dos mesos abans d’acabar-lo. Cédric tenia la idea escrita que això acabés en una tercera línia temporal ambientada en l’actualitat en la qual un grup d’investigadors, amb mitjans de tecnologia moderna, motos de neu i GPS, viatgen a la zona del pas Diátlov i intenten recrear les condicions per a esclarir què és el que va passar. I gairebé de casualitat donen amb l’explicació. Però ell no acabava de veure com ho podia ficar, no estava massa segur. Ho parlem i vam dir “Mira, oncle, millor no fer aquesta part i ho deixarem obert”. No sabem fins a quin punt aporta. El dossier que hi ha al final fa una mica aquesta part.
Aquest final obert, dius que us va costar traslladar-lo. Durant tota la línia del còmic, dones pistes de totes les diferents teories que s’han anat elaborant al llarg dels 70 anys. Volies que es veiessin totes les possibilitats com les va contemplar el mateix investigador?
Sí, totes aquestes possibilitats són reals i van ocórrer així. Fins i tot això del bòlid, el meteorit que cau. Ells ho van veure i ho van documentar en els seus diaris i estan posades en el còmic precisament perquè són totes les hipòtesis que Lev va remenar. Sobre les petjades, hi ha una de les fotos d’ells que surt un ésser al fons, fosc, entre els arbres. Segurament serà un d’ells, fent el ximple. És la típica imatge del Bigfoot. D’una manera molt magistral al llarg de tot el guió te les va posant aquestes possibilitats. Fins i tot la gelosia romàntica. Perquè tu abans d’arribar al final vagis pensant en aquestes possibilitats. Em semblaria una cosa molt arrogant que arribéssim nosaltres i intentéssim donar-li una explicació. Qui som nosaltres per a explicar una cosa tan tremenda? Això és el misteri del pas Diátlov. Si fiquem al Ieti o als aliens, ja és una altra cosa. Es converteix en un còmic d’extraterrestres. Ja és bastant bonic i terrible per si mateix com per a voler adornar-ho.
Esmentaves que s’havien recuperat fotografies i es conservaven alguns diaris. Et vas basar en elles per a reconstruir les escenes i els personatges?
Per descomptat sí, perquè com són nou. Les fotos em van ajudar molt a reconstruir-los. Me’ls vaig dibuixar prèviament abans de començar per a tenir clar com era cadascun. Més tard, Cédric em va proposar una sèrie de personalitats per a cadascun més estereotípiques perquè sigui més fàcil contar la història. Al final tots tenen una sèrie de personalitats que són recognoscibles en qualsevol thriller.
Durant el còmic es van intercalant les escenes de la recerca amb flashbacks dels excursionistes, hi ha un personatge, Nikolái, que se li veu fent fotos al recorregut. La línia temporal s’ha construït mitjançant les fotografies?
Mitjançant les fotografies i mitjançant els diaris de Zinaída, la noia de les trenes que anava escrivint cada dia un petit paràgraf explicant el que havia passat en el dia. Fins i tot allò que se li crema la jaqueta a un dels excursionistes, va passar i hi ha fotos d’ell amb la jaqueta posada. Tot el que hi ha en el còmic, va passar.
Llavors aquesta quotidianitat de l’expedició es va traslladar en aquests diaris?
Exactament. I nosaltres ho intentem traslladar en l’àlbum perquè a més fan del viatge una mica divertit. Sí, va arribar un moment que li ho estan passant, està bé dins del complicat. Està bé que aquesta s’alliberi una miqueta de tensió. Perquè saps que estan morts des del principi. Això és el que genera una mica més d’ambigüitat. De, fotre, quin viatge tan bonic. Per què acabarà això així?
Hi ha escenes molt explícites on fan l’autòpsia dels seus cossos. Va ser desagradable per a tu?
Hi havia un moment en el guió que posava que li obren el crani al cadàver de Diátlov. Així, escrit en paper, sona molt bé. Ara com es dibuixa això? Com s’obre un crani, s’obre per la meitat o en horitzontal? Vaig haver de buscar imatges d’autòpsies, aquesta tarda va ser terrorífica. És importantíssim focalitzar-se en els cadàvers, perquè la majoria de pistes estranyes estaven en ells. Si no parlem dels cossos i no ensenyem els cossos, no podem donar totes les pistes. Com els va trobar Lev, l’investigador.
L’ús del color també es destaca en l’obra per a separar les diferents escenes, la recerca posseeix com uns tons verdosos, les escenes dels excursionistes són més grisos i després el vermell per a destacar les escenes quan són conjectures Volies mostrar el grau d’informació que es posseïa a cada moment?
Era súper important que tot estigués molt separat. Que tu obrissis el còmic i solo amb veure dues pàgines sabessis, quin moment és aquest i quin moment és l’altre. La part de Lev és en tons caquis, freds, ens vam posar de referència a la sèrie de Chernobyl de HBO. Tota la fotografia de la sèrie, està feta en aquests tons verds.
És un to molt soviètic.
No sé de per què queda tan soviètic. Després l’altra part volia representar-la perquè recordés a les fotografies que van fer els excursionistes. El blanc i negre de l’època, una mica grocs pel pas del temps. I el vermell, Cédirc em va dir que ho inclogués en la part verda de Lev Ivanov. No veia el lloc on ficar aquest color. Llavors se’m va ocórrer la idea. Ho reservarem per a quan ell està elucubrant i això t’ho separa ràpidament del verd. És un color oposat en el cercle cromàtic. Aquí van quedar ben diferenciats aquests tres trossos i si s’hagués fet la part final aquesta que t’he comptat d’ambientada en l’actualitat hauria estat un color més naturalista.
S’han explorat moltes teories, des d’allaus fins a intervenció militar. Amb quin et quedes?
No em puc quedar amb cap. Em nego, rotundament, a casar-me amb qualsevol de les teories. Per pur raciocini, si em decanto per una teoria, estaré obviant algunes pistes que no entren en aquesta teoria. Si tinc clar que cap tancarà completament el misteri, per a què? Què em molaria a mi? Que haguessin estat els extraterrestres. Que han baixat, els han fet autòpsies i els tornen a deixar irradiats. Seria bestial. M’encantaria que fos això, però, navalla de Ockham, segurament l’explicació més simple és la més encertada. No obstant això, no, no necessito gens d’explicació. Prefereixo quedar-me amb aquest gran misteri. Passa el mateix amb Enriqueta, la vampira Barcelona. Mai sabrem qui eren els rics implicats en el cas. Què més dona, passem pàgina.
Al final, el cas es va tancar, Lev es va escapolir de la burocràcia del KGB, però va haver de tancar-ho. Durant el còmic veiem la solitud de l’investigador, et va acompanyar a tu també?
Si, aquest tipus de personatges em recorda molt a quan vam fer la Vampira, al jutge de Prat, es va quedar sol. Era l’únic interessat a buscar la veritat. Li passa a Lev Ivanov. Al final de l’àlbum es veu com li acompanyen els morts. És un personatge interessant. A més, de com arriba al cas. El KGB va arribar a la seva casa i el va segrestar perquè ho investigués. Sense opció. Li diuen “agafa roba d’abric perquè te’n vas ja als monts Urals”. En ell se sosté la història. I al final ell és el que tanca el cas en aquesta època sense explicació. Ell ho tanca dient que una força poderosa els va matar. En 2014, el govern rus va tancar oficialment el cas. Una allau. Òbviament, volien passar pàgina. Deixar de parlar d’això. Això a les famílies dels alpinistes els va enfadar.
Si ara mateix Lev continués viu i veiés que es continua investigant el cas, què pensaria?
Jo crec que l’home quedaria parat sabent la transcendència que ha arribat a tenir. I estic segur que, si visqués ara, l’home no pararia. Utilitzaria les noves tecnologies per a intentar continuar investigant. Tenim el testimoni de l’únic supervivent, Yuri, qui dona la volta abans d’emprendre l’ascens per una ciàtica. Va morir fa uns pocs anys i ho va arrossegar tota la seva vida. Va arribar a viure en temps moderns i va saber la importància que va arribar a tenir el cas. Es va convertir en cèlebre per haver estat el supervivent del cas, el van entrevistar milers de vegades. I en l’última entrevista, veient-se gran, malalt i prop de la mort, ell diu que si en morir li apareix Déu i Déu li pregunta quin misteri de la vida vols que et sigui revelat. Ell li demanaria, si us plau, que li expliqués què els va passar als seus amics. Perquè ell tenia clar que allò no era normal. I se’l va emportar a la tomba, aquesta angoixa.
0 Comments